Ho recordo perfectament. Quan tenia vuit o nou anys a la classe d’anglès em van dir que “smart” volia dir “elegant” o “a la moda”. Ah, deu voler dir “pijo”! -vaig pensar.

Molts anys després van començar a aparèixer smartphones i smartcities, i vaig anar veient que aquest adjectiu no tenia res a veure amb l’aspecte, sinó que tothom ho traduïa com a “telèfons intel•ligents” o “ciutats intel•ligents”.

Al marge de si és correcte atribuir la qualitat d’intel•ligent a un objecte inanimat, no podem negar que el terme ha proliferat amb èxit, i -el més indignant- en el cas de la smartcity s’associa gairebé sempre amb la sostenibilitat.

Perquè es diu que una smartcity és més sostenible? Perquè gràcies a la tecnologia tot és més eficient, es consumeix menys energia i menys recursos, i per tant beneficia el medi ambient. O això diuen.

Posem un exemple: agafen el carrer d’un barri benestant i l’omplen de cables i dispositius electrònics, per exemple. Gràcies a això, quan circules pel carrer principal veus un indicador que et mostra si queda lloc per aparcar en el primer carrer de la dreta o has d’anar fins al segon. D’aquesta manera, enlloc d’anar donant voltes fins a trobar un forat, vas directe fins on hi ha una plaça lliure. Què s’hi guanya? Que com que has estat circulant menys estona, has gastat menys combustible, i per tant has contaminat menys l’atmosfera. Un avanç important cap a la sostenibilitat.

Molt bé. Fins aquí la versió oficial.

Ara anem a la justificació real: resulta que el promotor del sistema no és una organització ecologista sense ànim de lucre, sinó una gran empresa tecnològica. I per tant, el seu objectiu essencial no és la preservació del planeta, sinó tenir beneficis que li permetin seguir competint en el mercat amb el màxim de beneficis. Per aquest motiu aquesta iniciativa es planteja en un barri ric i no en una favela.

Perquè l’Ajuntament li compra la idea? Perquè és molt atractiu per al ciutadà d’un cert nivell socioeconòmic, que disposa de poc temps (i normalment poca paciència), no haver d’estar donant voltes amb el cotxe durant mitja hora per trobar aparcament. Per contaminar menys? No exactament… Si volgués contaminar menys no aniria amb aquest tot terreny de sis litres i vuit cilindres de casa a la feina. El que li importa realment al seu propietari és guanyar una mica de temps, cosa que -al preu que cobra l’hora- és prou important.

Per tant, el senyor directiu està content, orgullós del sistema i de la ciutat on viu, això li dóna prestigi a l’Ajuntament, i el municipi atreu més residents “de nivell”. És veritat, el sistema no és barat, però aquests veïns poden permetre-se’l. Tots contents: els ciutadans, el govern local, i també l’empresa promotora de la iniciativa. I a més, presumeixen de municipi sostenible. No està gens malament.

Ara bé, des que es van inventar la parauleta de la “sostenibilitat” sempre s’ha dit que el concepte té tres potes: l’ambiental, l’econòmica i la social. I també que la mesura de la sostenibilitat s’ha de fer d’una manera global, tenint en compte les externalitats.

Per tant, no m’atreviria a dir que aquest exemple es tracti d’una mesura de sostenibilitat precisament. La component d’equilibri social no hi surt per enlloc. Tot el contrari, aquesta mesura només és plantejable en un barri d’aquests on la resta de necessitats estan cobertes. Pretendre implantar-la en una barri modest i augmentar els impostos per poder pagar el sistema està clar que no funcionaria. Abans caldria solucionar moltes altres coses.

Què es pot fer doncs per avançar cap a una sostenibilitat real? Començar per petites coses, i allà on realment es necessiten. Mesures que comportin una inversió mínima. Preferentment sistemes passius abans que els actius (cosa que implica menys ingressos per a la gran empresa tecnològica, és veritat). Actuar en els llocs on cada cèntim d’estalvi és un gran guany social, perquè realment es necessita.

En aquesta línia està actuant GMG a Nicaragua. Sense cap inversió inicial, només amb l’aplicació d’un sistema de bones pràctiques, la Universitat Nacional Agraria ha estalviat uns 35.000 € en només deu setmanes (un 15% de la factura energètica). Amb el pas següent, que comportarà ja una mínima inversió, es preveu que aquest estalvi arribi fins al 35%. Res de grans tecnologies smartcity, només petites actuacions per compensar energia reactiva, racionalitzar l’enllumenat o la climatització, etc.

Ara resulta que ja ho havia entès bé la primera vegada. Smart volia dir “pijo”.

*SMART és en realitat un acrònim de Specific, Measurable, Achievable, Relevant i Timely.

Joan Badia, arquitecte

Follow