Dins del daltabaix econòmic en el que hem caigut i del que sembla que trigarem a sortir, es fa difícil pensar en la producció de nous habitatges.

El sector financer s’ha condensat en poques entitats, s’ha empassat el sector immobiliari i necessita temps. Temps per situar-se, per entendre, per gestionar, per ordenar, per finalitzar obres, per comercialitzar i per realitzar finalment, la immensa quantitat d’actius immobiliaris que s’ha adjudicat. Temps per que, malgrat les baixades de preus que ha aplicat en el seu estoc i malgrat reservar el poc finançament disponible per a les seves carteres, la forta crisi econòmica ha fet disminuir també la intenció de compra solvent. Es necessita temps per acabar de socialitzar les pèrdues d’una gran festa que pagarem entre tots i que ens ha deixat una llarga i pesada ressaca.

Imaginem però que arriba el dia en que la tendència dels indicadors econòmics fa el tomb, que sortim de la recessió econòmica i que l’economia recupera un lleu creixement sostingut, quan trigarà la banca a provar la mateixa mel que la va indigestar?. Quan tornarem a veure un crèdit a un promotor públic o privat?

Dins d’aquest escenari, on en matèria de l’habitatge sembla que el temps s’hagi aturat, tornem a una coneguda recepta dels períodes de crisis, la rehabilitació. Aquesta vegada a més tenim un actor que ja havia aparegut amb anterioritat, però ara ho fa amb molt més protagonisme, l’energia.

En els darrers 7 anys, l’energia s’ha encarit un 70% i sembla que la tendència continuarà a l’alça. Ningú posa en dubte l’escassetat dels recursos fòssils, que els costos d’extracció dels jaciments augmenten i que les reserves de petroli tenen data de caducitat. A més, Espanya importa el 77% de l’energia primària que consumeix i les seves elèctriques han de remuntar uns dèficits tarifaris acumulats certament curiosos, doncs tot i dir-se dèficit, no han impedit obtenir quantiosos beneficis a les empreses que teòricament els han suportat en els darrers anys.

La directriu europea 2012/27/UE sobre eficiència energètica, coneguda com “20-20-20”, obliga als estats membres a una reducció del 20% en el consum d’energia primària, una reducció del 20% en l’emissió de CO2 i un augment del 20% de l’energia renovable, tot per l’any 2020.

Hi ha un clar consens en que la sostenibilitat del planeta passa per reduir el consum d’energia augmentant l’eficiència en la seva utilització i augmentar la producció de renovables. Per fer-ho possible es precisen inversions destinades a la millora dels sistemes que consumeixen l’energia i noves inversions en els sistemes productors d’energies renovables que es repercutiran evidentment en el cost de l’energia.

Amb aquesta fotografia i amb aquests motius, a GMG pensem que la idea de rehabilitació tradicional ha de canviar i treballem amb aquest objectiu. La rehabilitació ja no es pot entendre sense incorporar actuacions que permetin reduir les necessitats energètiques dels edificis, de la mateixa manera que no la podrem concebre sense reparar unes goteres o una cornisa a punt de caure. La rehabilitació ha de complementar-se ambla REHABILITACIÓ ENERGÈTICA.

Rehabilitar és un concepte ampli que comprèn des de la renovació integral d’un edifici fins actuacions puntuals de millora, conservació i reposició. A banda de les actuacions periòdiques de manteniment, qualsevol edifici amb més de 30 anys d’antiguitat està esgotant la vida útil de les seves instal·lacions i ha de plantejar-se algun tipus de rehabilitació de façanes, cobertes o tancaments, per afrontar nous cicles d’ús.

La rehabilitació s’ha entès tradicionalment com la reposició, la renovació o la reparació dels elements originals que composen l’edifici, per perllongar la seva vida. A banda de les actuacions per millorar l’accessibilitat, com la instal·lació d’ascensors i la supressió de barreres arquitectòniques, difícilment es planteja com una oportunitat per millorar les prestacions de l’immoble. I aquesta concepció l’hem de canviar

Cada vegada que veiem una bastida per “rentar la cara d’un edifici”, reposant el mateix acabat de façana, estem perdent la ocasió per millorar l’eficiència energètica, aïllant-lo tèrmicament i millorant les proteccions solars. El més preocupant és que la ocasió de fer-ho, no es repetirà fins al cap d’uns 20 anys, període durant el qual, l’edifici mantindrà el mateix nivell de consums energètics que s’haurien pogut minorar.

A Catalunya el 16,3 % de l’energia es consumeix en l’àmbit domèstic. Entre els anys 2005 i 2010, es van demanar ajudes públiques per a obres de rehabilitació en 261.969 habitatges, però únicament el 5,9%, contemplaven algunes actuacions destinades a la millora de l’eficiència energètica. La tendència però comença a canviar.

 

     Estructura del consum d’energia a Catalunya l’any 2009.

 

Segons dades del 2011, al nostre país hi ha un total de 3.863.381 habitatges. El 62,44% van ser construïts abans del 1979, any en que va començar a ser obligatori utilitzar un mínim d’aïllament tèrmic en els edificis d’obra nova. D’aquests, el 76,30% són habitatges principals, el 11,27% són segones residències i el 12,43% són habitatges desocupats.

Per tant, més de 2.000.000 habitatges que es troben ocupats habitualment, no disposen ni d’un mínim aïllament tèrmic. Això provoca que per assolir el confort tèrmic en aquests habitatges, es precisi una excessiva quantitat d’energia. Amb l’encariment del cost de l’energia, augmenta el nombre de famílies i de persones que no poden suportar la factura de la calefacció i de l’aigua calenta sanitària, veient-se forçats a viure en condicions precàries de confort, perjudicant el seu benestar i la seva salut. Parlem de pobresa energètica quan s’han de destinar més del 10% dels ingressos familiars a pagar l’energia.

La rehabilitació tradicional no és una actuació “amortitzable”, és més una inversió dirigida a mantenir l’habitabilitat, la seguretat i el “suposat valor” dels edificis. La rehabilitació energètica en canvi sí que és amortitzable a partir de l’estalvi energètic posterior. A més influeix de manera directa en la qualitat de vida de les persones i en la millora de la salut.

A GMG hem fet nostra la frase “l’energia més sostenible és aquella que no necessitem”. Aïllant bé els edificis, muntant tancaments de qualitat amb bon aïllament i bona estanquitat, renovant l’aire amb intercanviadors de calor i protegint-los de l’excés de radiació solar, aconseguirem habitatges que precisaran una mínima energia per assolir les millors condicions de confort.

Ara que ja hem recordat que els habitatges han de servir per viure i no com a valor d’inversió, podem invertir en REHABILITACIÓ ENERGÈTICA, doncs beneficia directament a qui habita l’immoble, tant en termes econòmics, de salut, com de qualitat de vida i a més, beneficia a la nostra economia, a la sostenibilitat del planeta i al futur de tots.

 

Toni Mas Ballester. Arquitecte GMG